John COPLANS

self portrait

  • ANY: 1988
    DIMENSIONS: 102 x 99 cm.
    TÈCNICA: fotografia blanc i negre
    EDICIÓ: 1/12
  • Coplans revisitat

    El cos autografiat de Coplans evoca lectures múltiples. En el gran primer pla de la seva mà, que precisament tinc davant meu, veig una flor carnal la primavera de la qual és ja un assumpte de llarga memòria: una magdalena proustiana. La gent es posa un perfum per ser recordada. John Coplans es va fotografiar per la mateixa raó. El seu perfum es diu Art, i tendeix a ser més durador que la fragància més penetrant.
    Mentre contemplo els solcs d’aquesta mà, penso en anys viscuts i en flors fresques i alhora resseques pel temps i les seves circumstàncies. Cap dels cincs sentits no reviscola la memòria de la manera amb la què ho fa l’olfacte. Sèneca pensava que qui freqüentava la perfumeria, encara que sigui per un curt període de temps, portarà amb ell el perfum del lloc. I això porta aquesta mà que, encara que sigui molt seva, és a través de l’art la meva i la de tots. Una flor fràgil, breu i tant persistent com l’olor de violetes; una olor que és el silenci d’una nau obrint la porta de la seva memòria. Una olor que desperta i provoca més que qualsevol so. Al mirar i estudiar aquesta mà, penso com és d’encertat el primer pla que s’imposa en al nostra retina per la seva dimensió extracorporal. És la primera vegada que veiem des de tan prop carn tan igual i tan estranya a la nostra. En tal circumstància de proximitat, inevitablement ensumaríem les sals de la suor, l’almesc, l’ambre i la testosterona apagada, potser fins i tot l’all, el vi, l’ambre i el tabac. Però no olorem res d’això en al imatge ineludible d’una part del nostre cos que mai no observem, ja que mai se n’ha superat el nivell utilitari. Aqueta mà esdevé art en mostrar amb excés detallat la seva vellesa i la seva fragilitat al nostre ull distret. Mentre que nosaltres, per contra, només en prestem als altres la nostra com a part inevitable de la convenció social. La mà de Coplans en invita a mirar les ungles, el borrissol dels dits, que sembla un bosc arrasat per un piròman. Els solcs de la palma, que podria donar-nos la lectura quiromàntica de l’artista queden amagats sota els dits del cor i anular. La vellesa i la novetat de la imatge lluiten en la nostra retina pel seu espai de privilegi en al nostra consciència, i d’aquest col•lusió neix la memòria i l’olor que és l’olor del present. L’olor entre el vell i el nou, allò viscut i allò intuït. L’olor de la memòria i de l’art, amb arrels profundes com els solcs d’aquesta mà vella resistint amb tota la saviesa l’hivern final, és l’olor que desprèn aquest llenguatge de signes tan hermètics com puerils. Una proposta de joc, un codi agredolç que, en un llenguatge silenciós, sense ser mut, ens parla d’expressionisme, existencialisme, surrealisme, fotografia, percepció, llenguatge, teatre i un gran coneixement de l’art i de les seves teories, a més de la impossibilitat de gaudir d’una primavera eterna. L’última vegada que vaig veure al meu amic John Coplans, fa un parell d’anys, encara utilitzava com a falca la frase “as you can see…”, “com pots veure…”. Llavors ja començava a perdre la vista d’un ull. Ara que ho penso, quan anava a veure’l, de primer al seu estudi a l’ombra de les Torres Bessones, a Cedar Street, i després al cor de Bowery, a vegades li portava, a més d’una botella de vi, algunes flors. “Posa-les per aquí”, m’indicava amb un gest distret, mentre concentrava al seva atenció en la lectura de l’etiqueta de la botella. “Gràcies pel vi” sembla que diu encara, “i ja saps que el meu gat t’agraeix que hagis portat les violetes”.

    Gabriel Halevi 5 setembre de 2003

  • Exposicions

    Gener - Maig 2018
    - elèctric i llunyà. Fotografia contemporànea colección olorVISUAL